El grup EVISAP (Cochrane Illes Balears) ha publicat un nou article que analitza en profunditat l’ús dels fàrmacs agonistes del receptor GLP-1 en el tractament de l’obesitat, així com els mecanismes que expliquen la seva eficàcia i les qüestions encara obertes sobre el seu impacte a llarg termini.

L’article, elaborat per la Dra. Rocío Zamanillo Campos, investigadora postdoctoral de l’IdISBa i dietista-nutricionista, revisa l’evidència disponible sobre aquests medicaments —cada vegada més presents tant en la pràctica clínica com en el debat social— i planteja una pregunta clau: el seu efecte sobre la pèrdua de pes es deu realment a una millora metabòlica o, principalment, a una reducció de la ingesta alimentària.

Un èxit terapèutic amb matisos

Els fàrmacs GLP-1, utilitzats des de fa anys en el tractament de la diabetis tipus 2, han demostrat una reducció significativa del pes corporal mentre es mantenen en tractament. Segons els assaigs clínics disponibles, la pèrdua de pes pot oscil·lar entre un 4% i un 16% segons el fàrmac.

No obstant això, els estudis presenten limitacions importants, com la manca de control sobre la ingesta dietètica o l’absència de dades sobre el que succeeix en interrompre el tractament, fet que condiciona la interpretació dels resultats.

La recuperació del pes: una qüestió clau

Un dels aspectes centrals que aborda l’article és què passa quan es deixa la medicació. L’evidència indica que el pes es recupera, sovint de forma més ràpida i en més magnitud que amb intervencions basades en canvis d’estil de vida.

Aquest fenomen s’explica per adaptacions metabòliques i hormonals que afavoreixen la recuperació del pes, com l’augment de la sensació de gana o la disminució de la despesa energètica. Aquests canvis poden persistir en el temps, fet que posa de manifest la necessitat d’estratègies de manteniment a llarg termini.

Reducció de pes: efecte metabòlic o restricció calòrica?

L’article destaca que aquests fàrmacs poden reduir la ingesta calòrica entre un 16% i un 39%, la qual cosa planteja un debat rellevant des del punt de vista clínic i ètic: és el medicament el que “cura” el metabolisme o és la disminució de la ingesta, provocada per una sensació més gran de sacietat o malestar, la responsable de la pèrdua de pes?

En aquest sentit, els autors assenyalen la necessitat de dissenyar estudis que tinguin en compte factors com la dieta i l’activitat física per poder determinar l’efecte real independent del fàrmac.

El paper fonamental de l’estil de vida

Les guies clíniques continuen recomanant que el tractament de l’obesitat es basi en una intervenció integral sobre l’estil de vida, que inclogui una dieta equilibrada i hipocalòrica, activitat física regular i suport conductual.

Tot i que aquestes intervencions aconsegueixen una reducció de pes més modesta, presenten beneficis addicionals en salut general, qualitat de vida i control de comorbiditats, i han demostrat ser efectives.

L’article remarca que la teràpia nutricional hauria de formar part del tractament amb aquests fàrmacs per prevenir efectes adversos a llarg termini i garantir l’estat nutricional dels pacients.

Més enllà del fàrmac: el context importa

Els autors insisteixen que aquests medicaments estan indicats com a complement a una dieta baixa en calories i a un augment de l’activitat física, i adverteixen que el seu ús fora d’un programa estructurat pot limitar-ne els beneficis i potenciar riscos.

A més, assenyalen que l’abordatge de l’obesitat no pot ser exclusivament farmacològic, ja que factors socials, ambientals i conductuals també hi tenen un paper determinant.

Preguntes obertes

L’article conclou posant sobre la taula diverses qüestions que encara requereixen resposta, com ara els mecanismes exactes de la pèrdua de pes, la seguretat a llarg termini, l’efectivitat real en condicions de pràctica clínica o el seu impacte en termes de cost-efectivitat.